Gustavo Duch, “lo que hay que tragar”

Ja fa uns dies faig acabar de llegir el llibre ” Lo que hay que tragar ” de Gustavo Duch, on ens explica amb un llenguatge fàcil i de manera lleugera,  perquè hem de buscar una alimentació sostenible amb el medi, el perquè  buscar productes de temporada, de proximitat i com funciona el comerç mundial d’aliments.

Els primers dies hem va agafar una mena de ràbia interior, volia cremar-ho tot, després vaig entendre que la millor manera de fer positiu els seu missatge era, donar-ho a conèixer a més gent i intentar fer més consciència social, serà lenta, però crec que el resultat és més intens que no pas cremar coses, on tothom el titllarà de revolucionari.
El llibre sense més, ens demostra numèricament amb arguments contrastats com funciona als moviments associats a l’alimentació, els diners que reben grans latifundistes d’aquest país com la Duquessa d’Alba per tenir terres, els diners que reben vaixells com l’Alacrana per fer una pesca de massacra, el mal que fem a països no tant desenvolupats, fent monocultiu de soja i altres per fer biodiesel, o paper per eixugar-nos el cul, i un llarg etcètera de bajanades per fer la vida d’alguns el mal d’altres.
Des d’aquest post no vull, si més no,  una crida a la consciència col·lectiva, per dir que no ens deixem enganyar, i no cal ser un activista lligant-nos unes cadenes en una farola per mantenir una manera de consumir responsable, no cal renunciar a res, però si adaptar la nostra comprar a fer un món millor.
Prou de perca del Nil, Tonyina, menys vedella, no tants transgènics, i adéu soja adéu, entre d’altres.
Per últim una frase que hem va quedar era, ” dubteu de les empreses que diuen que treballen fent un bé al medi ambient, segur que abans li han fet molt de mal”

Salut!